Director: Tim Burton
Guionistes: John Logan i Stephen Sondheim
Principals protagonistes: Johnny Depp (Sweeney Todd), Helena Bonham Carter (Mrs. Lovett), Alan Rickman (jutge Turpin)
El musical de Sondheim (que ja s'havia representat a Barcelona, interpretat magistralment per Constantino Romero) ja havia estat un èxit: Broadway, Londres, ja hem dit Barcelona... Burton admet que el va anar a veure per duplicat. Un material de primera! I la trama? Un assassí tenebrós i tèrbol que degolla les seves víctimes (bàsicament les afaita molt arran) i les reutilitza per farcir els pastissets d'una cada cop més pròspera taverna del carrer Fleet de Londres. En paral·lel, i de rerefons, la revenja d'un barber repudiat i castigat injustament per un crim que no va cometre a la recerca de les seves perdudes dona i filla. Tot molt gòtic, tot molt recargolat. Tot molt fosc, tot molt tètric. No noteu com d'entre la londinenca boira es perfila la silueta de Tim Burton, com ho féu a Planet of the Apes (2001) o a Sleepy Hollow (1999)? No és aquesta l'atmosfera que Burton dibuixa amb la precisió d'un rotring enlloc del traç gruixut del pinzell? Però serà capaç Burton de dibuixar la sintonia al ritme de Sondheim? I Depp, Bonham Carter o Sacha Baron Coen refilaran amb una gola a l'alçada d'un espectacle de Broadway?
Burton teixeix una pel·lícula estèticament brillant, on tots els detalls casen i concorden a la perfecció amb la trama, el moment, l'ambientació. I és que la història del diabòlic barber és tan rocambolesca, tan tosca, tan gruixuda, que Burton amaneix la carnisseria recreant-s'hi amb una orgia de sang de pega, visualment i deliberadament de pega, en una simfonia grotesca i tragicòmica que vol evadir la crueltat de la història perquè no la vol fer insofrible. Els personatges enfilen l'argument de forma correcta (una interpretació vocal sorprenentment interessant però evidentment no especialitzada) amb una posada en escena exquisida, un vestuari immens i un maquillatge i perruqueria encertadíssims. Tants elements i tan adequats al servei d'una obra que -per la seva pròpia naturalesa musical, la seva dependència del guió cantat- s'acaba esllanguint de forma irremeiable. Burton, que té cura de tots i cadascun dels elements i els resol de forma tan brillant, no aconsegueix engranar una cinquena marxa que resoldria -millor- el ritme del film.
Burton teixeix una pel·lícula estèticament brillant, on tots els detalls casen i concorden a la perfecció amb la trama, el moment, l'ambientació. I és que la història del diabòlic barber és tan rocambolesca, tan tosca, tan gruixuda, que Burton amaneix la carnisseria recreant-s'hi amb una orgia de sang de pega, visualment i deliberadament de pega, en una simfonia grotesca i tragicòmica que vol evadir la crueltat de la història perquè no la vol fer insofrible. Els personatges enfilen l'argument de forma correcta (una interpretació vocal sorprenentment interessant però evidentment no especialitzada) amb una posada en escena exquisida, un vestuari immens i un maquillatge i perruqueria encertadíssims. Tants elements i tan adequats al servei d'una obra que -per la seva pròpia naturalesa musical, la seva dependència del guió cantat- s'acaba esllanguint de forma irremeiable. Burton, que té cura de tots i cadascun dels elements i els resol de forma tan brillant, no aconsegueix engranar una cinquena marxa que resoldria -millor- el ritme del film.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada