divendres, 12 de setembre del 2008

El dia que som un país normal

Avui ha estat un dia especial, un dia en què hem vist i viscut un país normal.

Engegar les notícies i veure l'acte institucional de l'11 de setembre, amb el President Montilla cantant tant "El cant de la Senyera" com "Els Segadors", com si fos una cosa normal (i no sé perquè me'n sorprenc...); amb els homenatges a la Senyera (enguany la de Ripoll, una ciutat que particularment m'agrada molt), com si fos una cosa normal; amb l'associació de veïns del barri del Remei de Vic repartint senyeres entre els seus veïns, catalans nouvinguts, perquè les pengin als balcons, cases i botigues, com si fos una cosa normal...

Veure, tot i el pont, i el desinterès, i el català perplex, riuades de gent a la mani, a l'Arc de Triomf, com si fos una cosa normal; la mostra d'entitats, amb associacions catalanes i de tot arreu i una reivindicació comuna (la identitat nacional), com si fos una cosa normal...

Veure la Senyera penjada als balcons, com si fos una cosa normal; el centenari de l'Estelada, amb un centenar d'ajuntaments hissant-la, com si fos una cosa normal...

I, passades les dotze, tornar a casa, feliç i catalanet, recollir la Senyera, i guardar-la a l'armari (amb la dignitat i l'orgull nacional) fins l'any que ve, com si fos una cosa la mar de normal...

dilluns, 18 de febrer del 2008

Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street (2007)

Director: Tim Burton
Guionistes: John Logan i Stephen Sondheim
Principals protagonistes: Johnny Depp (Sweeney Todd), Helena Bonham Carter (Mrs. Lovett), Alan Rickman (jutge Turpin)
El musical de Sondheim (que ja s'havia representat a Barcelona, interpretat magistralment per Constantino Romero) ja havia estat un èxit: Broadway, Londres, ja hem dit Barcelona... Burton admet que el va anar a veure per duplicat. Un material de primera! I la trama? Un assassí tenebrós i tèrbol que degolla les seves víctimes (bàsicament les afaita molt arran) i les reutilitza per farcir els pastissets d'una cada cop més pròspera taverna del carrer Fleet de Londres. En paral·lel, i de rerefons, la revenja d'un barber repudiat i castigat injustament per un crim que no va cometre a la recerca de les seves perdudes dona i filla. Tot molt gòtic, tot molt recargolat. Tot molt fosc, tot molt tètric. No noteu com d'entre la londinenca boira es perfila la silueta de Tim Burton, com ho féu a Planet of the Apes (2001) o a Sleepy Hollow (1999)? No és aquesta l'atmosfera que Burton dibuixa amb la precisió d'un rotring enlloc del traç gruixut del pinzell? Però serà capaç Burton de dibuixar la sintonia al ritme de Sondheim? I Depp, Bonham Carter o Sacha Baron Coen refilaran amb una gola a l'alçada d'un espectacle de Broadway?

Burton teixeix una pel·lícula estèticament brillant, on tots els detalls casen i concorden a la perfecció amb la trama, el moment, l'ambientació. I és que la història del diabòlic barber és tan rocambolesca, tan tosca, tan gruixuda, que Burton amaneix la carnisseria recreant-s'hi amb una orgia de sang de pega, visualment i deliberadament de pega, en una simfonia grotesca i tragicòmica que vol evadir la crueltat de la història perquè no la vol fer insofrible. Els personatges enfilen l'argument de forma correcta (una interpretació vocal sorprenentment interessant però evidentment no especialitzada) amb una posada en escena exquisida, un vestuari immens i un maquillatge i perruqueria encertadíssims. Tants elements i tan adequats al servei d'una obra que -per la seva pròpia naturalesa musical, la seva dependència del guió cantat- s'acaba esllanguint de forma irremeiable. Burton, que té cura de tots i cadascun dels elements i els resol de forma tan brillant, no aconsegueix engranar una cinquena marxa que resoldria -millor- el ritme del film.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Juno (2007)

Director: Jason Reitman
Guionista: Diablo Cody
Principals protagonistes: Ellen Page (Juno MacGuff), Michael Cera (Paulie Bleeker), Jennifer Garner (Vanessa Loring), Jason Bateman (Mark Loring), Allison Janney (Bren MacGuff), J.K. Simmons (Mac MacGuff)...

Premis: Nominada a 4 Oscars, ja li han concedit una trentena de guardons.
L'etiqueta independent ven, i molt. Ara bé, això d'anar a veure una pel·lícula independent produïda per la Fox de Murdoch no deixa de forçar una certa arrufamenta de nas. Però aquesta etiqueta (fonamentada o no) ha funcionat raonablement bé en anteriors ocasions: Crash (2004), Hotel Rwanda (2004), Little Miss Sunshine (2006)... o amb el recomanable Michael Moore. Però una pel·lícula amb les característiques, temàtica i elements de Juno ha de mantenir aquesta classificació, sense tenir en compte la magnitud, origen i destinació dels diners que la financien? Segurament sí, però el que hauríem de fer és replantejar-nos, col·lectivament, què volen dir aquestes etiquetes i quina seria la millor manera de classificar (=vendre) les pel·lícules.
Si és per la temàtica alternativa, tampoc són noves les històries d'adolescents, d'adolescents que són les estranyes de l'institut, d'embarassos, d'adolescents embarassades. Però potser sí que és més innovador parlar d'adolescents que són les estranyes de l'institut i que han quedat embarassades...

Amb un bon ritme, prou dinàmic, i alguns recursos formals (especialment narratius: la composició, els plans) prou interessants, tancada en un cicle de nou mesos (un embaràs, dividit en tres trimestres) Juno és una comèdia protagonitzada per una corrua de personatges barreja de peculiars (la família MacGuff i el cercle proper a Juno) i estereotipats (el matrimoni Loring i el seu entorn), farcida de gags (els més brillants beuen d'una particular reducció a l'absurd, inflamada per la guspira verbal de la protagonista) amb pinzellades d'escenes sentimentalment emocionants (sobretot cap al final) que evoluciona a partir d'un inici trencador fins a un final on s'ha domesticat i amotllat l'argument cap a unes coordenades cada cop més tòpiques i previsibles (i un pelet empalagosetes). Tot i això, Juno no deixa de ser una recomenable alenada d'aire fresc en unes cartelleres excessivament properes a l'acció, la buidor i la pura aparença.

Les quatre cents coups (1959)

[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]

Director i guionista: François Truffaut
Principals protagonistes: Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel), Claire Maurier (Gilberte Doinel), Albert Rémy (Julien Doinel), Guy Decomble ('Petite Feuille', el professor) ...

L'escriptor, crític i teòric de cinema André Bazin, a principis dels anys cinquanta, va bastir una comunitat de crítics de cinema al voltant de la qual va iniciar la publicació de la revista cinematogràfica “Cahiers du Cinéma”, que va convertir-se en un espai on es promovia una nova sensibilitat i un nou punt de vista sobre el setè art. Un dels membres més preeminents de la revista i prolífic escriptor, François Truffaut, va ser apadrinat tan professionalment com personalment pel propi Bazin, qui el va rescatar de diversos malentesos (i més que malentesos). Truffat va respondre a l'aposta de Bazin amb una pel·lícula innovadora, “Les quatre cents coups”, que iniciaria un conjunt de films dirigits pels crítics del Cahiers que conformarien el moviment conegut com a Nouvelle vague, l'aplicació pràctica de les teories defensades a la seva revista.

“Les quatre cents coups” és una visió sincera i honesta explicada amb molta precisió, sensibilitat i amor de la joventut d'Antoine Doinel, un noi entremaliat, frustrat i incomprès, que sobreviu com pot i gaudeix de la vida tant com el deixen. Truffaut ens ofereix en aquesta cinta una aproximació realista de la vida urbana de principis del segle XX a França, on un jove interpretat per Jean-Pierre Léaud té seriosos problemes de relació amb el món adult, de vegades per culpa de la seva família (desestructurada i en plena descomposició) i la dificultat per relacionar-s'hi. Impulsat per un sincer desinterès per l'escola, s'abona a una constant recerca d'alternatives, sempre lúdiques i sovint poc netes (com ja havia fet Truffaut en el seu moment). Una cinta dramàtica que interpel·la l'espectador directament al cor, just al centre de l'òrgan de la compassió, i que li evoca constantment complicitats amb el protagonista (“pobret”). Aquesta biografia apòcrifa de Truffaut queda lligada plenament al final de la mateixa, un autèntic descàrrec psicològic del jove Doinel, executat en clau de monòleg, on repassa i encadena els conflictes que l'han afectat al llarg de la seva -breu- vida i que l'han marcat per sempre.

I la fugida. Sobretot, la fugida final.

La Torre de Suso (2007)

[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]

Director i guionista: Tom Fernández
Principals protagonistes: Javier Cámara (Cundo), Gonzalo de Castro (Fernando), César Vea (Mote), José Luis Alcobendas (Pablo), Malena Alterio (Marta), Fanny Gautier (Rosa) ...

Tom Fernández va escriure guions d'"A medias" (sèrie d'Antena 3) i un de "Siete vidas". Aquest és el currículum del director d'aquesta comèdia (que ha escrit ell mateix). Fernández s'estrena escudat per un conjunt d'actors coneguts (sobretot per ell, ja que amb alguns hi havia treballat a Telecinco), vistos i famosos gràcies a la televisió, que hi ofereixen la cara i que (aquí està la gràcia) no estan en aquests moments en la primera pàgina d'actualitat. A més a més, la pel·lícula els ajuda a complir les seves necessitats d'una certa reconciliació: Javier Cámara torna a fer la comèdia (aquest cop, un personatge més madur) que el poble aclamava per unanimitat, Gonzalo de Castro surt de l'oblit i recupera els seus tics d'insegur dubitatiu, Malena Alterio s'oblida del seu personatge d'"Aquí no hay quien viva" i demostra que -també- és una bona actriu.
La pel·lícula, doncs, té un cert atractiu, impressió que es reforça quan et trobes que la sala és plena. Serà que l'estat de salut del cinema espanyol (pel cinema en espanyol ja sabem que no cal patir) no és tan dolent...

"La Torre de Suso" és una comèdia amb espurna, que arrenca més d'un somriure i més d'una gran riallada, si bé hi ha un grapadet de gags previsibles que -tot i això- funcionen força bé (tot plegat, marca de la casa "Siete vidas"). A més a més, Fernández no es vol quedar en la banalitat de l'humor, sinó que vol afegir-hi un certa transcendència i aposta per tractar alguns temes de certa profunditat (el retorn del fill pròdig, l'amistat de joventut, la realitat del món rural, la pèrdua de passió dels matrimonis, la immigració...), tot i que -buscant-li la punta- arriba a caure en el tòpic. Ni una cosa ni l'altra embafen, ni és una conyeta constant ni és un tractat infumable sobre les relacions adultes; és una comèdia simpàtica amb mirades cap a l'interior, en un equilibri tan sòlid que mai no et fa cap por que el film vagi continu. De fet, sempre en vols una miqueta més. Només deceb quan acaba, ja que Fernández opta per lligar les trames penjades per la via ràpida (successió de plans on es veu el 'què fou de...') en un final excessivament màgic (el món és tan bonic i a tothom li surten tan bé les coses...) que soluciona ràpidament alguns assumptes no tan fàcils de resoldre.

Això sí, surts del cinema amb l'anim força renovat...

Eastern Promises (2007)

[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]
Director: David Cronenberg
Guió: Steven Knight
Principals protagonistes: Viggo Mortensen (Nikolai), Naomi Watts (Anna), Vincent Cassel (Kirill)...
La darrera obra de Cronenberg, qui recupera la seva relació professional amb un camaleònic Mortensen -un actor que sempre surt heroicament honest dels seus films- després de "A history of violence" (2005), ve a ser una pel·lícula d'aparença extremadament realista i sempre al servei dels objectius del film: la recerca i la narració de la cruesa del món i les persones que l'habiten.
La història central de Promesas del Este és senzilla, plana, però sobre tot sense cap interès (i els fils que evolucionen paral·lels, de poca intensitat, tan tòpics que són gairebé banals). I ho és perquè és previsible, perquè és simple. Excepte un petit nus argumental a mitja pel·lícula -que és l'únic element que aporta un cert relleu a la trama i que fa que deixis de mirar el rellotge-, la història no és altra cosa que una col·lecció d'esdeveniments cruament presentats tal com la vida els organitzaria, sense que es vegi la intervenció de cap cervell que vulgui elaborar la trama, complicar-ne la progressió i soprendre (amb guió, i no pas amb imatge) l'espectador.
Un cop vista la primera escena, tothom ha de ser plenament conscient que acaba d'assistir a tota una declaració d'intencions del director: hi haurà violència i serà explícita. Sang i fetge, i que es vegi, sense quarter. L'ambientació de cada escena aconsegueix bastir una atmosfera adient, amanida amb una banda sonora adequada (que intervé sense protagonitzar en excés) i rematada per un tractament molt psicològic de la càmera, que persegueix constantment el morbo (de la forma més natural) a cada pla.
En definitiva, una pel·lícula per a estómacs preparats.

Mataharis (2007)

[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]
Directora: Icíar Bollaín
Guió: Icíar Bollaín i Tatiana Rodríguez
Principals protagonistes: Najwa Nimri (Eva), Tristán Ulloa (Iñaki), María Vázquez (Inés), Diego Martín (Manuel), Nuria González (Carmen), Antonio de la Torre (Sergio)...
"Mataharis" és el meu primer cara a cara amb un dels fills cinematogràfics d'Icíar Bollaín (tinc "Te doy mis ojos" en la recàmera. "Flores de otro mundo" i "Hola, ¿estás sola?" esperaran els resultats del veredicte). Aquesta circumstància fa que, sense saber de la trajectòria ni de la signatura de la madrilenya, no pugui identificar ni les característiques ni els tics ni la marca de la directora. Potser la rutina, per mi, destaca com a excepcional.

L'eix argumental de la pel·lícula són els tres moments diferents de caire sentimental en què es troben les tres protagonistes i les seves (en algun cas, gairebé) relacions de parella. La marca d'aquesta experiència queda plasmada en cadascuna d'aquestes crisis en una associació, una correspondència, a un estat d'ànim. El primer marc és el de la crisi provocada pel naixement d'un enamorament, totalment guiat per la desorientació que això suposa i la fidelitat que regeix a la protagonista (Inés). El segon, un cop Eva ha tingut el seu segon fill, és el de la crisi de creixement en què es troba el seu matrimoni: l'estrès, l'angoixa i l'engany de la vida conjugal aboquen el matrimoni al dubte. Finalment, la vida conjugal de la més veterana -Carmen-, en plena crisi d'acomodament per la rutina i el desinterès, amb els fills ja fora de casa, està plenament dominat per l'avorriment.

L'únic punt en comú de les tres protagonistes, la seva feina de mataharis testimoni de les misèries, enganys i conspiracions de gent normal i corrent del carrer, és el que serveix de nexe d'unió, de nus, dels tres fils de les històries. Això sí, no coincideixen les tres juntes ni a la feina ni al bar ni a la tertúlia. Només ho fant, sovint, per parelles (el que conforma, bàsicament, un espai d'intercanvi) en una matàfora que dibuixa quina és la visió de cada etapa sobre les aventures i desventures de la seva companya. Les protagonistes, de forma tàcita, es converteixen en confidents -i convidades de pedra- de les conseqüències de la vida privada de la seva companya (i viceversa).

I és precisament en aquesta feina, on inverteixen els seus talents i els seus esforços en despullar la vida, secrets i miracles dels altres, quan reflexionen sobre el cas que tenen sobre la taula i s'hi enfronten cara a cara, el que les fa reflexionar sobre la seva pròpia vida, i decidir-se a emprendre el seu camí fins al desenllaç final.

Aquesta és -sens dubte- una pel·lícula ben feta, formalment molt correcta (sense destacar especialment en cap aspecte), on sembla que s'hagi buscat deliberadamant l'aspecte aparent de la imatge d'un documental (és, en certa manera, la idea de la càmera a l'espatlla dedicada a retratar la realitat tal com és, i tal com raja). El guió és extraordinàriament conservador, ja que no arrisca en cap moment ni pretèn sorprendre l'espectador. El final (i bona part de la pel·lícula) és previsible -una de les conseqüències de centrar el relat en la descripció d'històries quotidianes-, tot i que la directora ho intenta dissimular alterant i barrejant l'ordre lògic dels desenllaços. Tota la cinta té un cert aire de quotidianitat, de costumisme, farcida de personatges antiheroics per tal que siguin pròxims a l'espectador. Són especialment antiheroiques les protagonistes que -amb els seus deliris de grandesa matahariana de pa sucat amb oli- es veuen abocades en el dia a dia a destapar i enxampar marits infidels, socis traïdors, conspiradors compromesos. Bollaín té l'esquena totalment girada a la possibilitat de generar il·lusió, màgia, a l'espectador: retrata, ensenya tres vides, que són tres fils que eventualment s'entrecreuen, però venien d'algun lloc i continuen cap un altre. No hi ha nus mariner.

Ara bé, per què agrada? Què té que agrada i fa que no marxis decebut? És la senzillesa? És la proximitat? O és simplement que aconsegueix allò que busca: deixar un bon regust de boca a l'espectador amb un final edulcorat i aquell punt d'agror que fa que no empalagui? És l'estat d'ànim, la serenor, la tranquil·litat, la bona sensació final?