[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]
Director: David Cronenberg
Guió: Steven Knight
Principals protagonistes: Viggo Mortensen (Nikolai), Naomi Watts (Anna), Vincent Cassel (Kirill)...
La darrera obra de Cronenberg, qui recupera la seva relació professional amb un camaleònic Mortensen -un actor que sempre surt heroicament honest dels seus films- després de "A history of violence" (2005), ve a ser una pel·lícula d'aparença extremadament realista i sempre al servei dels objectius del film: la recerca i la narració de la cruesa del món i les persones que l'habiten.
La història central de Promesas del Este és senzilla, plana, però sobre tot sense cap interès (i els fils que evolucionen paral·lels, de poca intensitat, tan tòpics que són gairebé banals). I ho és perquè és previsible, perquè és simple. Excepte un petit nus argumental a mitja pel·lícula -que és l'únic element que aporta un cert relleu a la trama i que fa que deixis de mirar el rellotge-, la història no és altra cosa que una col·lecció d'esdeveniments cruament presentats tal com la vida els organitzaria, sense que es vegi la intervenció de cap cervell que vulgui elaborar la trama, complicar-ne la progressió i soprendre (amb guió, i no pas amb imatge) l'espectador.
Un cop vista la primera escena, tothom ha de ser plenament conscient que acaba d'assistir a tota una declaració d'intencions del director: hi haurà violència i serà explícita. Sang i fetge, i que es vegi, sense quarter. L'ambientació de cada escena aconsegueix bastir una atmosfera adient, amanida amb una banda sonora adequada (que intervé sense protagonitzar en excés) i rematada per un tractament molt psicològic de la càmera, que persegueix constantment el morbo (de la forma més natural) a cada pla.
En definitiva, una pel·lícula per a estómacs preparats.
La història central de Promesas del Este és senzilla, plana, però sobre tot sense cap interès (i els fils que evolucionen paral·lels, de poca intensitat, tan tòpics que són gairebé banals). I ho és perquè és previsible, perquè és simple. Excepte un petit nus argumental a mitja pel·lícula -que és l'únic element que aporta un cert relleu a la trama i que fa que deixis de mirar el rellotge-, la història no és altra cosa que una col·lecció d'esdeveniments cruament presentats tal com la vida els organitzaria, sense que es vegi la intervenció de cap cervell que vulgui elaborar la trama, complicar-ne la progressió i soprendre (amb guió, i no pas amb imatge) l'espectador.
Un cop vista la primera escena, tothom ha de ser plenament conscient que acaba d'assistir a tota una declaració d'intencions del director: hi haurà violència i serà explícita. Sang i fetge, i que es vegi, sense quarter. L'ambientació de cada escena aconsegueix bastir una atmosfera adient, amanida amb una banda sonora adequada (que intervé sense protagonitzar en excés) i rematada per un tractament molt psicològic de la càmera, que persegueix constantment el morbo (de la forma més natural) a cada pla.
En definitiva, una pel·lícula per a estómacs preparats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada