[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]
Directora: Icíar Bollaín
Guió: Icíar Bollaín i Tatiana Rodríguez
Principals protagonistes: Najwa Nimri (Eva), Tristán Ulloa (Iñaki), María Vázquez (Inés), Diego Martín (Manuel), Nuria González (Carmen), Antonio de la Torre (Sergio)...
"Mataharis" és el meu primer cara a cara amb un dels fills cinematogràfics d'Icíar Bollaín (tinc "Te doy mis ojos" en la recàmera. "Flores de otro mundo" i "Hola, ¿estás sola?" esperaran els resultats del veredicte). Aquesta circumstància fa que, sense saber de la trajectòria ni de la signatura de la madrilenya, no pugui identificar ni les característiques ni els tics ni la marca de la directora. Potser la rutina, per mi, destaca com a excepcional.
L'eix argumental de la pel·lícula són els tres moments diferents de caire sentimental en què es troben les tres protagonistes i les seves (en algun cas, gairebé) relacions de parella. La marca d'aquesta experiència queda plasmada en cadascuna d'aquestes crisis en una associació, una correspondència, a un estat d'ànim. El primer marc és el de la crisi provocada pel naixement d'un enamorament, totalment guiat per la desorientació que això suposa i la fidelitat que regeix a la protagonista (Inés). El segon, un cop Eva ha tingut el seu segon fill, és el de la crisi de creixement en què es troba el seu matrimoni: l'estrès, l'angoixa i l'engany de la vida conjugal aboquen el matrimoni al dubte. Finalment, la vida conjugal de la més veterana -Carmen-, en plena crisi d'acomodament per la rutina i el desinterès, amb els fills ja fora de casa, està plenament dominat per l'avorriment.
L'únic punt en comú de les tres protagonistes, la seva feina de mataharis testimoni de les misèries, enganys i conspiracions de gent normal i corrent del carrer, és el que serveix de nexe d'unió, de nus, dels tres fils de les històries. Això sí, no coincideixen les tres juntes ni a la feina ni al bar ni a la tertúlia. Només ho fant, sovint, per parelles (el que conforma, bàsicament, un espai d'intercanvi) en una matàfora que dibuixa quina és la visió de cada etapa sobre les aventures i desventures de la seva companya. Les protagonistes, de forma tàcita, es converteixen en confidents -i convidades de pedra- de les conseqüències de la vida privada de la seva companya (i viceversa).
I és precisament en aquesta feina, on inverteixen els seus talents i els seus esforços en despullar la vida, secrets i miracles dels altres, quan reflexionen sobre el cas que tenen sobre la taula i s'hi enfronten cara a cara, el que les fa reflexionar sobre la seva pròpia vida, i decidir-se a emprendre el seu camí fins al desenllaç final.
Aquesta és -sens dubte- una pel·lícula ben feta, formalment molt correcta (sense destacar especialment en cap aspecte), on sembla que s'hagi buscat deliberadamant l'aspecte aparent de la imatge d'un documental (és, en certa manera, la idea de la càmera a l'espatlla dedicada a retratar la realitat tal com és, i tal com raja). El guió és extraordinàriament conservador, ja que no arrisca en cap moment ni pretèn sorprendre l'espectador. El final (i bona part de la pel·lícula) és previsible -una de les conseqüències de centrar el relat en la descripció d'històries quotidianes-, tot i que la directora ho intenta dissimular alterant i barrejant l'ordre lògic dels desenllaços. Tota la cinta té un cert aire de quotidianitat, de costumisme, farcida de personatges antiheroics per tal que siguin pròxims a l'espectador. Són especialment antiheroiques les protagonistes que -amb els seus deliris de grandesa matahariana de pa sucat amb oli- es veuen abocades en el dia a dia a destapar i enxampar marits infidels, socis traïdors, conspiradors compromesos. Bollaín té l'esquena totalment girada a la possibilitat de generar il·lusió, màgia, a l'espectador: retrata, ensenya tres vides, que són tres fils que eventualment s'entrecreuen, però venien d'algun lloc i continuen cap un altre. No hi ha nus mariner.
Ara bé, per què agrada? Què té que agrada i fa que no marxis decebut? És la senzillesa? És la proximitat? O és simplement que aconsegueix allò que busca: deixar un bon regust de boca a l'espectador amb un final edulcorat i aquell punt d'agror que fa que no empalagui? És l'estat d'ànim, la serenor, la tranquil·litat, la bona sensació final?
L'eix argumental de la pel·lícula són els tres moments diferents de caire sentimental en què es troben les tres protagonistes i les seves (en algun cas, gairebé) relacions de parella. La marca d'aquesta experiència queda plasmada en cadascuna d'aquestes crisis en una associació, una correspondència, a un estat d'ànim. El primer marc és el de la crisi provocada pel naixement d'un enamorament, totalment guiat per la desorientació que això suposa i la fidelitat que regeix a la protagonista (Inés). El segon, un cop Eva ha tingut el seu segon fill, és el de la crisi de creixement en què es troba el seu matrimoni: l'estrès, l'angoixa i l'engany de la vida conjugal aboquen el matrimoni al dubte. Finalment, la vida conjugal de la més veterana -Carmen-, en plena crisi d'acomodament per la rutina i el desinterès, amb els fills ja fora de casa, està plenament dominat per l'avorriment.
L'únic punt en comú de les tres protagonistes, la seva feina de mataharis testimoni de les misèries, enganys i conspiracions de gent normal i corrent del carrer, és el que serveix de nexe d'unió, de nus, dels tres fils de les històries. Això sí, no coincideixen les tres juntes ni a la feina ni al bar ni a la tertúlia. Només ho fant, sovint, per parelles (el que conforma, bàsicament, un espai d'intercanvi) en una matàfora que dibuixa quina és la visió de cada etapa sobre les aventures i desventures de la seva companya. Les protagonistes, de forma tàcita, es converteixen en confidents -i convidades de pedra- de les conseqüències de la vida privada de la seva companya (i viceversa).
I és precisament en aquesta feina, on inverteixen els seus talents i els seus esforços en despullar la vida, secrets i miracles dels altres, quan reflexionen sobre el cas que tenen sobre la taula i s'hi enfronten cara a cara, el que les fa reflexionar sobre la seva pròpia vida, i decidir-se a emprendre el seu camí fins al desenllaç final.
Aquesta és -sens dubte- una pel·lícula ben feta, formalment molt correcta (sense destacar especialment en cap aspecte), on sembla que s'hagi buscat deliberadamant l'aspecte aparent de la imatge d'un documental (és, en certa manera, la idea de la càmera a l'espatlla dedicada a retratar la realitat tal com és, i tal com raja). El guió és extraordinàriament conservador, ja que no arrisca en cap moment ni pretèn sorprendre l'espectador. El final (i bona part de la pel·lícula) és previsible -una de les conseqüències de centrar el relat en la descripció d'històries quotidianes-, tot i que la directora ho intenta dissimular alterant i barrejant l'ordre lògic dels desenllaços. Tota la cinta té un cert aire de quotidianitat, de costumisme, farcida de personatges antiheroics per tal que siguin pròxims a l'espectador. Són especialment antiheroiques les protagonistes que -amb els seus deliris de grandesa matahariana de pa sucat amb oli- es veuen abocades en el dia a dia a destapar i enxampar marits infidels, socis traïdors, conspiradors compromesos. Bollaín té l'esquena totalment girada a la possibilitat de generar il·lusió, màgia, a l'espectador: retrata, ensenya tres vides, que són tres fils que eventualment s'entrecreuen, però venien d'algun lloc i continuen cap un altre. No hi ha nus mariner.
Ara bé, per què agrada? Què té que agrada i fa que no marxis decebut? És la senzillesa? És la proximitat? O és simplement que aconsegueix allò que busca: deixar un bon regust de boca a l'espectador amb un final edulcorat i aquell punt d'agror que fa que no empalagui? És l'estat d'ànim, la serenor, la tranquil·litat, la bona sensació final?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada