[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]
Director i guionista: Tom Fernández
Principals protagonistes: Javier Cámara (Cundo), Gonzalo de Castro (Fernando), César Vea (Mote), José Luis Alcobendas (Pablo), Malena Alterio (Marta), Fanny Gautier (Rosa) ...
Tom Fernández va escriure guions d'"A medias" (sèrie d'Antena 3) i un de "Siete vidas". Aquest és el currículum del director d'aquesta comèdia (que ha escrit ell mateix). Fernández s'estrena escudat per un conjunt d'actors coneguts (sobretot per ell, ja que amb alguns hi havia treballat a Telecinco), vistos i famosos gràcies a la televisió, que hi ofereixen la cara i que (aquí està la gràcia) no estan en aquests moments en la primera pàgina d'actualitat. A més a més, la pel·lícula els ajuda a complir les seves necessitats d'una certa reconciliació: Javier Cámara torna a fer la comèdia (aquest cop, un personatge més madur) que el poble aclamava per unanimitat, Gonzalo de Castro surt de l'oblit i recupera els seus tics d'insegur dubitatiu, Malena Alterio s'oblida del seu personatge d'"Aquí no hay quien viva" i demostra que -també- és una bona actriu.
La pel·lícula, doncs, té un cert atractiu, impressió que es reforça quan et trobes que la sala és plena. Serà que l'estat de salut del cinema espanyol (pel cinema en espanyol ja sabem que no cal patir) no és tan dolent...
"La Torre de Suso" és una comèdia amb espurna, que arrenca més d'un somriure i més d'una gran riallada, si bé hi ha un grapadet de gags previsibles que -tot i això- funcionen força bé (tot plegat, marca de la casa "Siete vidas"). A més a més, Fernández no es vol quedar en la banalitat de l'humor, sinó que vol afegir-hi un certa transcendència i aposta per tractar alguns temes de certa profunditat (el retorn del fill pròdig, l'amistat de joventut, la realitat del món rural, la pèrdua de passió dels matrimonis, la immigració...), tot i que -buscant-li la punta- arriba a caure en el tòpic. Ni una cosa ni l'altra embafen, ni és una conyeta constant ni és un tractat infumable sobre les relacions adultes; és una comèdia simpàtica amb mirades cap a l'interior, en un equilibri tan sòlid que mai no et fa cap por que el film vagi continu. De fet, sempre en vols una miqueta més. Només deceb quan acaba, ja que Fernández opta per lligar les trames penjades per la via ràpida (successió de plans on es veu el 'què fou de...') en un final excessivament màgic (el món és tan bonic i a tothom li surten tan bé les coses...) que soluciona ràpidament alguns assumptes no tan fàcils de resoldre.
Això sí, surts del cinema amb l'anim força renovat...
La pel·lícula, doncs, té un cert atractiu, impressió que es reforça quan et trobes que la sala és plena. Serà que l'estat de salut del cinema espanyol (pel cinema en espanyol ja sabem que no cal patir) no és tan dolent...
"La Torre de Suso" és una comèdia amb espurna, que arrenca més d'un somriure i més d'una gran riallada, si bé hi ha un grapadet de gags previsibles que -tot i això- funcionen força bé (tot plegat, marca de la casa "Siete vidas"). A més a més, Fernández no es vol quedar en la banalitat de l'humor, sinó que vol afegir-hi un certa transcendència i aposta per tractar alguns temes de certa profunditat (el retorn del fill pròdig, l'amistat de joventut, la realitat del món rural, la pèrdua de passió dels matrimonis, la immigració...), tot i que -buscant-li la punta- arriba a caure en el tòpic. Ni una cosa ni l'altra embafen, ni és una conyeta constant ni és un tractat infumable sobre les relacions adultes; és una comèdia simpàtica amb mirades cap a l'interior, en un equilibri tan sòlid que mai no et fa cap por que el film vagi continu. De fet, sempre en vols una miqueta més. Només deceb quan acaba, ja que Fernández opta per lligar les trames penjades per la via ràpida (successió de plans on es veu el 'què fou de...') en un final excessivament màgic (el món és tan bonic i a tothom li surten tan bé les coses...) que soluciona ràpidament alguns assumptes no tan fàcils de resoldre.
Això sí, surts del cinema amb l'anim força renovat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada