Director: Jason Reitman
Guionista: Diablo Cody
Principals protagonistes: Ellen Page (Juno MacGuff), Michael Cera (Paulie Bleeker), Jennifer Garner (Vanessa Loring), Jason Bateman (Mark Loring), Allison Janney (Bren MacGuff), J.K. Simmons (Mac MacGuff)...
Premis: Nominada a 4 Oscars, ja li han concedit una trentena de guardons.
L'etiqueta independent ven, i molt. Ara bé, això d'anar a veure una pel·lícula independent produïda per la Fox de Murdoch no deixa de forçar una certa arrufamenta de nas. Però aquesta etiqueta (fonamentada o no) ha funcionat raonablement bé en anteriors ocasions: Crash (2004), Hotel Rwanda (2004), Little Miss Sunshine (2006)... o amb el recomanable Michael Moore. Però una pel·lícula amb les característiques, temàtica i elements de Juno ha de mantenir aquesta classificació, sense tenir en compte la magnitud, origen i destinació dels diners que la financien? Segurament sí, però el que hauríem de fer és replantejar-nos, col·lectivament, què volen dir aquestes etiquetes i quina seria la millor manera de classificar (=vendre) les pel·lícules.
Si és per la temàtica alternativa, tampoc són noves les històries d'adolescents, d'adolescents que són les estranyes de l'institut, d'embarassos, d'adolescents embarassades. Però potser sí que és més innovador parlar d'adolescents que són les estranyes de l'institut i que han quedat embarassades...
Amb un bon ritme, prou dinàmic, i alguns recursos formals (especialment narratius: la composició, els plans) prou interessants, tancada en un cicle de nou mesos (un embaràs, dividit en tres trimestres) Juno és una comèdia protagonitzada per una corrua de personatges barreja de peculiars (la família MacGuff i el cercle proper a Juno) i estereotipats (el matrimoni Loring i el seu entorn), farcida de gags (els més brillants beuen d'una particular reducció a l'absurd, inflamada per la guspira verbal de la protagonista) amb pinzellades d'escenes sentimentalment emocionants (sobretot cap al final) que evoluciona a partir d'un inici trencador fins a un final on s'ha domesticat i amotllat l'argument cap a unes coordenades cada cop més tòpiques i previsibles (i un pelet empalagosetes). Tot i això, Juno no deixa de ser una recomenable alenada d'aire fresc en unes cartelleres excessivament properes a l'acció, la buidor i la pura aparença.
Si és per la temàtica alternativa, tampoc són noves les històries d'adolescents, d'adolescents que són les estranyes de l'institut, d'embarassos, d'adolescents embarassades. Però potser sí que és més innovador parlar d'adolescents que són les estranyes de l'institut i que han quedat embarassades...
Amb un bon ritme, prou dinàmic, i alguns recursos formals (especialment narratius: la composició, els plans) prou interessants, tancada en un cicle de nou mesos (un embaràs, dividit en tres trimestres) Juno és una comèdia protagonitzada per una corrua de personatges barreja de peculiars (la família MacGuff i el cercle proper a Juno) i estereotipats (el matrimoni Loring i el seu entorn), farcida de gags (els més brillants beuen d'una particular reducció a l'absurd, inflamada per la guspira verbal de la protagonista) amb pinzellades d'escenes sentimentalment emocionants (sobretot cap al final) que evoluciona a partir d'un inici trencador fins a un final on s'ha domesticat i amotllat l'argument cap a unes coordenades cada cop més tòpiques i previsibles (i un pelet empalagosetes). Tot i això, Juno no deixa de ser una recomenable alenada d'aire fresc en unes cartelleres excessivament properes a l'acció, la buidor i la pura aparença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada