dilluns, 11 de febrer del 2008

Les quatre cents coups (1959)

[Publicat anteriorment: Crítica.cav.uoc]

Director i guionista: François Truffaut
Principals protagonistes: Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel), Claire Maurier (Gilberte Doinel), Albert Rémy (Julien Doinel), Guy Decomble ('Petite Feuille', el professor) ...

L'escriptor, crític i teòric de cinema André Bazin, a principis dels anys cinquanta, va bastir una comunitat de crítics de cinema al voltant de la qual va iniciar la publicació de la revista cinematogràfica “Cahiers du Cinéma”, que va convertir-se en un espai on es promovia una nova sensibilitat i un nou punt de vista sobre el setè art. Un dels membres més preeminents de la revista i prolífic escriptor, François Truffaut, va ser apadrinat tan professionalment com personalment pel propi Bazin, qui el va rescatar de diversos malentesos (i més que malentesos). Truffat va respondre a l'aposta de Bazin amb una pel·lícula innovadora, “Les quatre cents coups”, que iniciaria un conjunt de films dirigits pels crítics del Cahiers que conformarien el moviment conegut com a Nouvelle vague, l'aplicació pràctica de les teories defensades a la seva revista.

“Les quatre cents coups” és una visió sincera i honesta explicada amb molta precisió, sensibilitat i amor de la joventut d'Antoine Doinel, un noi entremaliat, frustrat i incomprès, que sobreviu com pot i gaudeix de la vida tant com el deixen. Truffaut ens ofereix en aquesta cinta una aproximació realista de la vida urbana de principis del segle XX a França, on un jove interpretat per Jean-Pierre Léaud té seriosos problemes de relació amb el món adult, de vegades per culpa de la seva família (desestructurada i en plena descomposició) i la dificultat per relacionar-s'hi. Impulsat per un sincer desinterès per l'escola, s'abona a una constant recerca d'alternatives, sempre lúdiques i sovint poc netes (com ja havia fet Truffaut en el seu moment). Una cinta dramàtica que interpel·la l'espectador directament al cor, just al centre de l'òrgan de la compassió, i que li evoca constantment complicitats amb el protagonista (“pobret”). Aquesta biografia apòcrifa de Truffaut queda lligada plenament al final de la mateixa, un autèntic descàrrec psicològic del jove Doinel, executat en clau de monòleg, on repassa i encadena els conflictes que l'han afectat al llarg de la seva -breu- vida i que l'han marcat per sempre.

I la fugida. Sobretot, la fugida final.